POEMA 1 (pàg. 10):
En l’Alberri
de perspectiva suau,
allí on es llança la fona
del pastor entusiasmat.
Allí on les mates silvestres
de les herbes odorants
són en muda simfonia
encens de la soledat.
A ple sol ets la cimera
d’esquerp paisatge serrà,
on semblen ressonar ecos
d’aquell fragor medieval,
quan era la lluna mora
repte al símbol cristià
i vibraven, sanguinàries,
les lluites a foc i sang.
Bella serra llegendària,
a qui quan et mira en el blau
no li crema l’anhel brusc
de perdre’s entre els teus flancs?
On té el romer son aroma
més verge i més enlairat
i el silenci la grandesa
de la clara eternitat.
allí on es llança la fona
del pastor entusiasmat.
Allí on les mates silvestres
de les herbes odorants
són en muda simfonia
encens de la soledat.
A ple sol ets la cimera
d’esquerp paisatge serrà,
on semblen ressonar ecos
d’aquell fragor medieval,
quan era la lluna mora
repte al símbol cristià
i vibraven, sanguinàries,
les lluites a foc i sang.
Bella serra llegendària,
a qui quan et mira en el blau
no li crema l’anhel brusc
de perdre’s entre els teus flancs?
On té el romer son aroma
més verge i més enlairat
i el silenci la grandesa
de la clara eternitat.
Allí un misteri de segles
sona a faula oriental:
sona a faula oriental:
les lluites amb la morisma
que feia setge tenaç,
i la petja d’un corser
de miracle cristià
que el Genet de Capadòcia
sobre ta pedra gravà.
[GRUMET A SOLES, 1958]
que feia setge tenaç,
i la petja d’un corser
de miracle cristià
que el Genet de Capadòcia
sobre ta pedra gravà.
[LA CANÇÓ DE MARIOLA, 1947]
POEMA 2 (pàg. 15):
Elogi al dàtil d'Elx
En tou ramell expandit,
a l’aire on esvelt impera,
és esclat en la palmera
i més bo com més pansit.
De l’oasi espleta el crit,
fruitós tedi que madura,
i en Elx té la glosa pura
en un groc d’or i de flama
que adreça ibèrica dama
amb sucre etern de Cultura.
a l’aire on esvelt impera,
és esclat en la palmera
i més bo com més pansit.
De l’oasi espleta el crit,
fruitós tedi que madura,
i en Elx té la glosa pura
en un groc d’or i de flama
que adreça ibèrica dama
amb sucre etern de Cultura.
[GRUMET A SOLES, 1958]
*NOTA: Amb la Cançó de Mariola Valls inaugurava alguns dels motius centrals de la seua obra posterior, especialment Grumet a soles, que hi està estretament lligat: el cant a la terra i el paisatge, la defensa d'uns valors naturals allunyats de la mesquinesa humana i que la poesia defensa com a expressió de la soledat i l'autoconsciència.
POEMA 3 (pàg. 20):
Ària de primavera
Averany de qui vol i desespera
central d’amor en llavi i flam vermell.
Posa lletra a la brisa l’oronell
amb corba signatura jogassera.
D’incògnit –per reial– la primavera
ha vingut a esmolar flor i solell
i al cor hi ha un laberint i un capgirell
que enfolleixen la saba missatgera.
Sóc perdut entre glòbuls musicals
i entre pifres de dansa sensitiva
per ésser criatura sens camí.
I en aldarull de fulles triomfals
sóc víctima sagnant, desferra viva
sots l’esclavatge blanc del gessamí.
[PRESONER DE L'OMBRA, 1955]
central d’amor en llavi i flam vermell.
Posa lletra a la brisa l’oronell
amb corba signatura jogassera.
D’incògnit –per reial– la primavera
ha vingut a esmolar flor i solell
i al cor hi ha un laberint i un capgirell
que enfolleixen la saba missatgera.
Sóc perdut entre glòbuls musicals
i entre pifres de dansa sensitiva
per ésser criatura sens camí.
I en aldarull de fulles triomfals
sóc víctima sagnant, desferra viva
sots l’esclavatge blanc del gessamí.
[PRESONER DE L'OMBRA, 1955]
*NOTA: A Presoner de l'ombra, Valls s'incorpora amb veu pròpia al corrent de la poesia coetània i se'ns revela com un poeta de llarga cadència, amb poemes discursius que xifren les seues reflexions existencials, de verb acuradíssim i un domini extraordinari de l'aparat metafòric i simbòlic. Aliè a les temptacions reduccionistes de la denominada poesia social, i fidel als seus interrogants primigenis, on alenen de manera constant les preocupacions espirituals d'arrel cristiana.
POEMA 4 (pàg. 23):
Vaig venir del sorral on meditava
–després del camí eixorc– al teu llindar.
Bledania i hostatge –roses súbites–
m'oferien la deu inesperada,
l'aigua suau d'amor i la tendresa
que no coneix el càlcul de les grises
aparences del món. L'amor anava
fent obra en la collita d'un missatge
novell com els verdancs de les acàcies.
Al capvespre rajaven les paraules
igual que estels nodrits de ta presència.
On estroncar pretèrites ferides
sinó al teu món de càlida corol·la?
El vèrtex en amor tenia un nom:
Sara sorgida entre espigats estímuls.
[VERSOS A SARA, 1967]
–després del camí eixorc– al teu llindar.
Bledania i hostatge –roses súbites–
m'oferien la deu inesperada,
l'aigua suau d'amor i la tendresa
que no coneix el càlcul de les grises
aparences del món. L'amor anava
fent obra en la collita d'un missatge
novell com els verdancs de les acàcies.
Al capvespre rajaven les paraules
igual que estels nodrits de ta presència.
On estroncar pretèrites ferides
sinó al teu món de càlida corol·la?
El vèrtex en amor tenia un nom:
Sara sorgida entre espigats estímuls.
[VERSOS A SARA, 1967]
*NOTA: Valls desplega la seua obra amb temes recurrents com el de l'amor en Versos a Sara, que li valgué el Premi València de 1961 i el Ciutat de Barcelona en 1967. La seua poesia adquireix un to més senzill en concretar l'exaltació de l'amor en l'esposa, Roser Colomer, i omplir-se de referències quotidianes sense renunciar per això a l'alt vol espiritual i l'exigència formal que li són consubstancials.
POEMA 5 (pàg. 31):
Lliçó d'història
L’ocell de llibertat trenca el paisatge
abrivat pel suc d’alba del reixiu,
per esbandir la vida a flor d’oratge
i conquistar el rumb definitiu.
Tal era la vigència menada
per la joia de veure un món nascut
a la verda gerdor de la mirada,
a l’estímul florit de joventut.
Però l’home fornia aquella idea
amb tàctica de càlcul. L’odissea
del vol ardit fitava en broll confús:
pistoles, llosos d’odi, ulls en demència
occint la primavera amb violència
i veure els lliris regalimant pus.
*Les notes corresponen a:
Manel Rodríguez-Castelló. Nota per a la Biblioteca virtual Cervantes de la Universitat d'Alacant, novembre de 2006.
abrivat pel suc d’alba del reixiu,
per esbandir la vida a flor d’oratge
i conquistar el rumb definitiu.
Tal era la vigència menada
per la joia de veure un món nascut
a la verda gerdor de la mirada,
a l’estímul florit de joventut.
Però l’home fornia aquella idea
amb tàctica de càlcul. L’odissea
del vol ardit fitava en broll confús:
pistoles, llosos d’odi, ulls en demència
occint la primavera amb violència
i veure els lliris regalimant pus.
*NOTA: Hereu del do de la paraula, el poeta continua avaluant el seu desencaixament amb la societat i el món, afirmant-se en la seua rebel·lia per passar amb Les hores vives a una recreació més explícita dels anys d'infàmia i derrota de la postguerra.
*Les notes corresponen a:
Manel Rodríguez-Castelló. Nota per a la Biblioteca virtual Cervantes de la Universitat d'Alacant, novembre de 2006.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada