El lèxic mariner de les poesies d'Ausiàs March i la seua dimensió poètica

ARTICLE DE RAFAEL ALEMANY I FRANCESC XAVIER LLORCA IBI 

LES VARIETATS DIALECTALS O GEOGRÀFIQUES

Les varietats diatòpiques o geogràfiques són les modalitats que una llengua pot adoptar en els diversos territoris on es parla. Distingim dos blocs:
Bloc oriental. Comprén la Catalunya Nord, Girona, Barcelona, la meitat  nord de Tarragona, les illes Balears i Pitiüses i la ciutat sarda de l'Alguer.
Bloc occidental. Abraça Andorra, Lleida. La Franja Oriental d'Aragó, la meitat sud de Tarragona, la Comunitat Valenciana i el Carxe (Múrcia).

• Diferències fonètiques

La diferència més notable entre els dos blocs es percep en l'ús oral i en el canvi de pronunciació en determinades vocals i consonants. En el quadre següent podem veure les característiques fonètiques més rellevants que permeten diferenciar els diferents dialectes:
Varietat occidental                                                                   Varietat oriental
E tòniques tancades: francés, café                               E tòniques obertes: francès, cafè
Obertura en a en verbs com: nadar, xarrar, nàixer    Tancament en e: nedar, xerrar, nèixer
Pronuncia lateral del dígraf tl: ametla, vetlar               Palatalització del dígraf -tll: ametlla, vetllar
Emmudiment de la v- davant el diftong ui: hui, huit      Realització de la v- davant el diftong ui: avui, vuit 

• Diferències morfosintàctiques

Respecte a la morfosintaxi, les diferents varietats poden presentar divergències en la felxió verbal, en la sintaxi i en la forma d'alguns demostratius i possessius.
Les característiques pròpies de cada dialecte són les següents:
                                 Bloc occidental                                                   Bloc oriental
Característiques          Valencià                                   Català central                           Balear
Present               jo parle,  nosaltres parlem           jo parlo,  nosaltres parlem         jo parl, nosaltres parlam
Indicatiu              jo sóc, tu eres; vosaltres feu,     jo sóc, tu ets; vosaltres feu     jo som, tu ets;vosaltres feis
                             jo traduïsc                                 jo tradueixo                            jo traduesc
Present Subjuntiu jo faça, jo conduïsca               jo faci, jo condueixi             jo faci, conduesca /conduesqui                      
Imperatiu               bega vosté                                   begui vostè                               begui vostè
Pretèrit                
Imperfet Subjuntiu    jo cantara/ tu cantares           jo cantés/tu cantessis          jo cantàs/ tu cantasses
Pronoms                CI+CD: li la dóna                                      CD+CI: la hi dóna
Possessius               meua, meues                                             meva, meves
Demostratius       3 graus: aquest, aqueix, aquell/                  2 graus: aquest, aquell/ aquí, allí/ això, allò
                           ací, aquí, allí/ açò, això, allò
Numerals:         dèsset, dihuit, dènou                     disset, divuit, dinou                 desset, devuit, denou
Negació                                                                              partícula pas: no m'agrada pas
Articles                                                                                                                   salat: es molí, sa serra

• Diferències lèxiques

La variació lèxica s'explica per divergències en l'origen o l'evolució dels mots, conservació d'arcaismes o ús de formes noves, entre d'altres. Els mots diferents que tenen el mateix significat en una varietat o una altra s'anomenen geosinònims.
Bloc occidental                                                      Bloc oriental
Valencià                                     Català central                                         Balear
vesprada, joguet, bes, xiquet       tarda, joguina, petó, nen                     horabaixa, jugueta, besada, nin
                          gos, gat, diners, cognom                                                ca, moix, doblers, llinatge
espill, roig, pardal, alçar-se                                 mirall, vermell, ocell, aixecar-se

Bibliografia:
VENY, Joan. Els parlars catalans
Llibre de text de 2n de batxillerat

LES VEUS DEL DISCURS O POLIFONIA

La polifonia es defineix com el conjunt de veus que participen en l'elaboració de qualsevol situació comunicativa.
Per a descobrir aquest conjunt de veus convé que distingim entre la realitat externa al text i la realitat discursiva.

1. A la realitat externa  hi ha:

• L'autor/-a real del text: és la persona real que ha escrit el text (l'emissor).
• El lector/-a real que llig el text (el receptor)
• L'autor model o la imatge que cada lector es fa de l'autor real, a partir de la lectura del text.
• El lector model, és a dir, el tipus de lector a qui va adreçat el text i en qui pensa l'autor quan el construeix.

    2. A la realitat discursiva trobem:

• El locutor, és a dir, la veu que condueix el text. Es tracta del narrador en els textos narratius, de la veu en primera persona dels textos subjectius (argumentatius) i en tercera persona o primera del plural, en els textos objectius, propis de l'àmbit acadèmic.
• L'al·locutari, quan el locutor s'adreça directament al receptor i li parla de tu, de vosté o de vós. Pot aparéixer o no.
• L'enunciador o enunciadors, són els personatges diferents del locutor que prenen veu pròpia en el text.

La polifonia es manifesta mitjançant diversos procediments:

1. El discurs reportat:

• Estil directe: la veu de l'enunciador apareix reproduïda directament en el text d'una manera literal sense cap modificació, mitjançant signes gràfics (cometes o guions) i verbs de dicció: dir, explicar, preguntar...Per exemple: "No hi renunciaré de cap manera!", va exclamar.
• Estil indirecte: la veu de l'enunciador apareix inserida en el discurs del locutor amb les adaptacions necessàries. Per exemple: Va exclamar que no hi renunciaria.
• Estil indirecte lliure: la veu de l'enunciador apareix en el text inserida en el discurs del locutor, que li cedeix la paraula indirectament sense cap marca gràfica ni cap verb de dicció. Per exemple: Volia que els quedara ben clar: no hi renunciaria de cap manera.

     2. La intertextualitat, o incorporació de textos d'altres autors. És un recurs molt habitual en els textos formals, sobretot de l'àmbit acadèmic, però també es produeix a escala informal quan reproduïm una citació, un refrany, una cançó...
Quan es produeix la polifonia, la subjectivitat de l'emissor pot manifestar-se pel fet que adopta el punt de vista d'un determinat personatge o enunciador. En aquest cas, diem que l'emissor manifesta empatia envers l'enunciador en qüestió, és a dir, es posa en el seu lloc i s'identifica amb la seua manera de pensar, de sentir o d'actuar.

SOCIOLINGÜÍSTICA

CONCEPTES BÀSICS

Sociolingüística: ciència que estudia el comportament dels parlants d’una llengua, és a dir estudia la identitat lingüística dels grups socials, les seues actituds i els seus prejudicis enfront la llengua. També analitza les realitats multilingües i els fenòmens de contacte lingüístic.

Lleialtat lingüística: Predisposició d’un parlant a no abandonar l’ús de la llengua pròpia mai, dins de la comunitat lingüística a què pertany.

Autoodi: el parlant d’una llengua es nega a utilitzar la pròpia llengua i adopta l’idioma dominant per un sentiment d’inferioritat causat per discriminació lingüística per part dels parlants d’una altra llengua considerada superior.

Prejudicis lingüístics: Judicis de valor no racionals emesos sobre una llengua o sobre una varietat lingüística, generats per la ignorància o la malvolença, que responen a estereotips. Se sol diferenciar entre prejudicis interlingüístics, que afecten la valoració d’una llengua respecte d’altres, i prejudicis intralingüístics, que tenen relació amb la diversitat interna d’una llengua.

LLENGÜES EN CONTACTE

Llengua minoritària: llengua que disposa d’un nombre reduït de parlants ( a Europa, el suec amb 8 milions de parlants, per exemple).

Llengua minoritzada: llengua que veu restringida els àmbits d’ús i les funcions en benefici d’una altra llengua, la denominada dominant ( el català, l’èuskar o el gal·lés, per exemple).

Bilingüisme: ús altern de dues llengües. Classes:

Individual: quan una persona és capaç de fer servir dos idiomes.

Social: un grup social usa dues llengües; una de pròpia i una altra d’un altre grup, que es van alternant segons unes normes establertes.

Territorial: un espai geogràfic dividit en dues zones clarament delimitades: en cadascuna d’elles s’utilitza una d’elles ( el cas de Bèlgica).

La situació més freqüent és la de bilingüisme social que , cas que hi haja desequilibri en l’ús d’ambdues llengües (una s’empra en les relacions formals i l’altra, la pròpia, en els àmbits familiars) provoca una situació de substitució lingüística.

Diglòssia: situació que es produeix en una societat on conviuen dues llengües o més i una d’elles es considerada superior i té uns usos elevats culturalment i sociopolítica, mentre que l’altra o les altres s’usen per a funcions informals.

Conflicte lingüístic: situació produïda quan una llengua forana comença a ocupar els àmbits d’ús i les funcions que corresponen a la llengua pròpia d’una comunitat lingüística. Aquest procés pot abocar en la substitució lingüística.

Substitució lingüística: la llengua pròpia (L1) es desplaçada de forma parcial o total per la forana (L2) en diversos àmbits d’ús. És un procés lent, de caràcter quantitatiu (nombre de parlants i freqüència d’ús) i qualitatiu (diferent distribució de funcions lingüístiques, normes i àmbits d’ús). Aquest procés es pot resoldre favorablemet amb la normalització lingüística.

Normalització lingüística: procés social pel qual una llengua minoritzada esdevé el mitjà habitual de comunicació privat i públic, formal i informal, oral i escrit, en el conjunt d’una societat. L’objectiu és que tota la població conega i use la llengua de forma habitual i en tots els nivells i àmbits d’ús. Els mitjans de comunicació i l’ensenyament constituiran els instruments fonamentals per a la normalització del coneixement. Les mesures que els poders públics prenen per afavorir aquest procés rep el nom de política lingüística.

Normativització lingüística o codificació lingüística: procés de codificació ortogràfica, morfosintàctica i lèxica d’una llengua.


CONCEPTES DE SOCIOLINGÜÍSTICA AMB PROPOSTES DE TREBALL

REFLEXIÓ SOBRE L'ESTAT DEL VALENCIÀ. AVEL·LÍ FLORS

EXERCICIS COORDINADES I FEBLES

Uneix les dues oracions a través de nexes de coordinació i digues de quin tipus són. Substitueix els elements repetits per pronoms febles.

1. La senyora Lola té un gos. Han pres el gos a la senyora Lola.

2. L’Àngel renta la roba als seus pares. L’Àngel deixa que la seva germana estenga la roba als seus pares.

3. Els alumnes han buscat una ratapinyada per l’institut; els alumnes no han trobat encara aquesta ratapinyada per l’institut.

4. No vull parlar amb ella per telèfon; m’estime més parlar amb ella personalment.

5. Avui no et podré dur el gos a cal veterinari. Hauràs de dur el gos a cal veterinari tu mateixa.

6. Els pares ja no poden acompanyar les filles a un centre tan allunyat. Caldrà que els pares troben un servei de microbús que puga acompanyar les filles a un centre tan allunyat.

7. La Carme s’ha afanyat molt a enllestir l’article. No és segur que publiquen l’article a la Carme.

8. La Mariona renta la cara a les nines. El seu germà eixuga la cara a les nines.

9. El pare vol apedaçar els pantalons al seu fill gran. Aquest no deixa ni tocar els pantalons al seu pare.

Tirant lo Blanc. Obra completa: Tinet.cat

ELS DIFERENTS TIPUS DE L'AMOR EN TIRANT LO BLANC